Silenci

Però sí crec que puc apuntar algunes idees.

1.- No, insultar els fatxes no ajuda. Crec.

Crec que insultar el potencial electorat de la senyora aquella de Ripoll no ajuda. Per carinyo que els hi tinguem i pocs els hi tenen tant de “carinyo” com jo que conec alguna persona que ha passat de votar ICV a votar la senyora ésta.

2.- Una cosa que estaria bé seria fer les coses millors que ells

Enlloc de perdre’ns de vegades en debats que ni els de la CNT-AIT.
Propostes concretes, resultats avaluables, que la gent vegi que si ens vota tindrà resultats. Tant a les eleccions sindicals com a d’altres àmbits. You know what I mean.

3.- Una cosa super negativa és caure en els seus marcs

Ni Sotos Ivars ni Xaviers Díez (versió local d’Hacendado amb estudis i ínfules del primer). Ni Salas i Cullells.

4.- Die Linke >>>> El partit de la Sarah impronunciable (Wagenknecht).

Es pot plantar cara i Die Linke ho ha fet. Amb gent i candidats amb cara i ulls i no penya clònica vestint Fred Perrys. Amb propostes concretes.

No he seguit el discurs de Puigdemont. Tinc ja tant poca fé que no sé si seguir-lo. Estic segur que anirem a noves eleccions (i aquest cop no li podran fotre la culpa a la CUP, vaja).
Me preocupa més que d’aquí uns dies la Paramount treurà els assassinats de Midsommer…
Veig a Junts perfectíssimament capaços de pactar amb Orriols, PP o Vox “coses concretes”, “pel bé de Catalunya”. I a la Rahola, el Dedeu, el Sanchís o la terrible caterva de (no tant) joves “enfants (no tant) terribles” justificant-ho als seus terribles digitals subvencionats.
Mentre es riuen entre ells i de tots nosaltres en la falsíssima i molt trista rialla eterna que ha esdevingut la ràdio i la tele a Catalunya.
Mentrestant, la SEAT tanca. Que és una notícia gravíssima. Ensenyament es desfà, començant per la FP, total a qui li interessa formar als treballadors. Pàrking de nens i arreando.
Una notícia gravíssima (desenes de milers de llocs induatrials directes i indirectes). Industries i treballadors que podrien pilotar la transició a les renovables. A servir copes en el millor dels casos. I ningú no bada boca.
No, no tinc esma de sentir en Puigdemont, la veritat. La notícia avui és el final de SEAT. La puntilla del sector industrial. País de putes, casinos, hard rocks, creuers i xiringuitos.

Resulta que estem encara dins d’una pandèmia. Amb una gestió de la mateixa per part del departament de sanitat (aquí conegut com a “/salut”) que jo veig com a molt criticable. Amb una gestió de les residències “públiques” (gestió privada però responsabilitat pública) que jo qualificaria no ja com a nefasta sinó directament com a possiblement criminal. I ens demanen si hem d’investir un govern del mateix partit. Pues en consciència i ni que sigui “només” per això, jo crec que no. Vamos no és que no, és que ni de conya.

I ja sé que això portarà conseqüències i etc etc. Però jo en consciència no puc avalar això. I sí, és un bon pacte d’investidura, o com a mínim el màxim que es pot aconseguir i etc etc. Però jo personalment no ho veig ni que ens prometessin el comunisme llibertari per demà. No me’n refio gens d’ERC en general però menys encara i molt particularment del sr. Aragonès. El senyor de la llei Aragonès, recordem. (Menys me’n refio de Junts x la Rahola, però aquest serà un altre tema quan toqui).

Quan la gestió d’un partit és nefasta, no se’l pot avalar per revalidar. Com a norma bàsica. Com a punt de partença.

Entenc que se’ns pot dir (i se’ns dirà) si al final es vota que no que “oh, US HEU CARREGAT EL PROCÉS” i la Rahola es rasgarà les vestidures i es posarà un altre cop en plan niña del exorcista i etc etc (me donen ganes de votar directament que no només per col·laborar en això). Però en fin, el procés és mort aproximadament des que el president del parlament (en minúscules) Roger Torrent (curiosament, de quin partit?) va no proposar com a candidat a la investidura a Puigdemont. I des de llavors, gesticulacions, Raholas i Cotarelos, paraules buides, “republiquem” i, mentrestant, més enllà del soroll, sempre més del mateix: un programa econòmic sempre privatitzador, sempre al servei de la Caixa, sempre al servei dels mateixos. I sense entrar a parlar dels mossos. Haurem estat nosaltres qui ens haurem carregat el Procés? sí, segur?

I no voto que no per dues raons: la primera, per respecte als companys que han negociat durament fins avui. Que no és poc.

La segona, perquè em considero ja més fora que dins de la CUP, organització a la que respecto molt, aprecio molt, però que com diuen els clàssics “no eres tú, soy yo”.

“No eres tú soy yo” en el sentit que quan penses que ara mateix no hi han les condicions per fer res de res ni amb Junts x la Rahola ni amb ERC vol dir que quin sentit té ser-hi a la CUP, més enllà del mal menor. Fa anys deia que la única raó per no ser-hi a Podemos i ser-hi a la CUP era la independència. En el post-Procés (que és on som des d’aquell moment Torrent Puigdemont) hi haurien més raons per no ser-hi a Podemos (com el no voler formar part i avalar un govern PSOE que al final no acomplirà cap de les seves promeses fonamentals). Però quina per continuar a la CUP?

…que vindria a ser un 12,59% dels vots. Això són els vots d’esquerres (CUP+Guanyem, Comuns) que hi han hagut en les eleccions d’ahir. Amb la que està caiguent a nivell de salut, a nivell de pandèmia, a nivell d’habitatge, a nivell de feina, a nivell d’educació, a nivell de formació professional, m’atreviria a a dir que a tots els nivells, només aquests vots. Doncs si l’esquerra té un 12,59% dels vots, que podem arrodonir a 13%, la dreta té un 87,41% dels vots, que podem arrodonir a 87%. Catalunya és, impepinablement, un país de dretes, per molt que algun s’hi entestin a repetir mantres autocomplaents de que som d’esquerres i etc etc. Sí. Sobretot.

Gairebé al marge, però no, no considero ni PSC ni ERC com a partits d’esquerres. El PSC actual no té res a veure amb el PSC del 1977, precisament, presenta a Ramon Espadaler i cia (que no són ni mai han estat precisament d’esquerres). Presentaven com a candidata com a consellera de sanitat a una tal Olga Pané, desconegudíssima pel gran públic, però una de les artífexs de l’eufemisme què al país de dretes conegut com a Catalunya li diuen “col·laboració público privada” i que en realitat vol dir privatització de la sanitat. ERC tampoc la considero d’esquerres: la política econòmica de don Pere Aragonès, de caire completament ortodox, incapaç de pujar el sostre de dèficit ni en plena pandèmia, malgrat el permís explícit del govern central que vol dir Brussel·les. Que és d’on penja tot, els quartos, lo que no son cuentas son cuentos. No pots fer polítiques d’esquerres (ensenyament, formació professional, sanitat, etc) sense recursos.  Per no parlar de l’infame greenwashing de què crearem una conselleria de nosequé quan resulta que després continues donant suport a jocs d’hivern i llarguíssim etc.

En fin, sí, considero els Comuns com a esquerres, malgrat les infinites distàncies ideològiques, malgrat considerar que ICV és de lo pitjor que li ha passat en aquest país, sense entrar ja en el debat independentista / autodeterminista : des de l’inefable transformisme polític passant de l’eurocomunisme a un pressumpte ecologisme aigualit robant nom i logo dels seus antics aliats Els Verds-CEC, fins a la seva eterna pretensió de ser ells la “true left”, única, veritable i verdadera. Ja als anys 80, sent jo un crio em vaig topar amb un senyor del PSUC que discutint amb un noi del PCC li va etzibar “nosaltres som l’esquerra”, ignorant tot el què tenien a la seva esquerra que des de llavors i fins ara, sempre ha estat molt. En Joan Boada i les seves hòsties quan el pla Bolonya. En fin, una concepció de dretes i esquerres cenyida únicament a l’àmbit institucional quan hasta el més tonto dels anarcos radicals sabia i sap que en aquest país l’esquerra pre, durante i post 15M estava més aviat al carrer i a una miríada de col·lectius, organitzacions, cooperatives, i el qùe en Palos li deia la sopa de lletres. ICV també com l’ETT dels progres guays (“la gent bonica”) de l’àrea metropolitana de BCN a l’àmbit de l’administració local. I sense entrar tampoc en l’àmbit sindical perquè si entro (Coscubiela, etc) millor que no ho faci. I malgrat tot, sí, són d’esquerres: defensen la intervenció pública en l’eonomia, defensen l’habitatge públic, sanitat pública, educació públiques, pensions suficients i públiques. Algun dia ens haurem d’entrendre amb ells, malgrat tot lo que he dit en aquest paràgraf, i penseu que em quedo molt i molt curt.

Però la CUP no som tampoc perfectes, gens. A banda de sensacions personals, com una certa llum de gas que se’m fa en ami i em temo no ser l’únic, malgrat tenir el carnet a la butxaca, -suposo que per no ser i no venir de la “true esquerra indy”, i el problema està en que no em sembla que sigui només un tema de la meva anècdota personal, sinó pel que parlo amb la gent una sensació generalitzada de superioritat moral-, hi ha el sempitern problema de si son l’esquerra que és independentista, o simplement l’esquerra del procés. En el primer cas es pot no investir perfectament un govern ERC/enèssima reencarnació de CiU. En el segon, simplement no. Guanyem era una oportunitat de trencar amb la segona possibilitat, afegint gent que si  bé no és perfecta, sí que eren netament d’esquerres i favorables al dret d’autodeterminació (PCC, anticapis). De moment això ha estat trencat mentre s’enlairava, però ja veurem. Tema a seguir i a investigar, sobretot si és que vull mantenir el carnet encara.

El problema també ve de si es considera el Procés viu o mort. Jo el considero mort, perquè ha donat sobrades proves de mortalitat al menys governativa durant aquesta passada legislatura. I en aquest sentit crec que no s’hauria d’investir cap govern d’ERC/Junts. Però és que, a més, arresulta que hi ha hagut una pandèmia on la gestió d’ERC i Junts ha estat nefastísima (i el sr. Illa no s’ha quedat enrere). Només per la gestió de la pandèmia crec que no se’ls hauria d’investir, sense entrar ja en debats procesistes. No és pas un tema menor, estem parlant de milers de catalans morts, molts d’ells a la presó inenarrable que s’havien tornat les residències. Jo, en consciència, si me donen a triar, no puc elegir investir un govern d’aquesta gent.  I que siga el que deu vulgui.

Per Redacció Catalunya.

El passat dia 26 de novembre es va convocar una vaga general a la Índia, convocada pels 10 sindicats principals -menys el vinculat al partit del govern- i que va comptar amb el suport del Partit del Congrés (el dels Gandhi, d’orientació socialdemòcrata), del CPIM (el partit comunista que governa a Kerala), i d’altres partits d’esquerres. Els sindicats convocants estimen que fins a 250 milions de persones hi haurien participat. Es podria qualificar com la vaga més gran mai convocada.

Segons un comunicat del CPIM, a més, hi hauria hagut una “participació massiva” de treballadors que no haurien rebut convocatòria prèvia de vaga: treballadors del sector informal, estudiants, dones, camperols, venedors ambulants, i etc. Fins a una quarta part de les persones en edat laboral de la Índia, el segon país més poblat del món, hi haurien participat.

Les organitzacions convocants van presentar un seguit de demandes que es poden resumir en:

. Una transferència directa de 7500 rúpies (~ 83 €) a totes les famílies que guanyin menys del llindar mínim de renda.

. Augmentar a 10 kg de cereals gratuïts per persona i mes per a totes les persones necessitades.

. Ampliació de la Llei Nacional de Garantia d’Ocupació Rural Mahatma Gandhi, que vindria a ser una mena de PER, dels 100 dies actuals a 200 dies de treball en zones rurals, amb millors salaris, i estendre’l a zones urbanes.

. Retirada de tots els canvis en la nova legislació laboral implantada pel govern contra els treballadors i d’igual manera la retirada de les noves lleis contra els agricultors. Es denuncia que aquesta reforma laboral facilita als empresaris l’incompliment de les proteccions socials existents, no assigna responsabilitats en seguretat laboral i salut, faria augmentar les hores de treball, i restringiria els drets sindicals i de vaga.

. Aturar la privatització de les empreses del sector públic, incloses les del sector financer, ferrocarrils, ports, de la sanitat, etc.

. Retirada de la jubilació prematura forçosa de treballadors públics.

. Restabliment de l’anterior sistema de pensions: proporcionar una pensió per a tothom.

Estaríem parlant doncs d’unes reivindicacions per garantir la supervivència de la població davant d’una crisi econòmica enorme causada per la pandèmia del covid-19, amb un augment molt important de l’atur. Tot i que el govern indi ja venia realitzant una ofensiva contra els drets laborals i socials des d’abans de la pandèmia. De fet no és la primera vaga general que s’ha convocat contra aquest govern. Ja n’hi han hagut d’anteriors, la del gener de 2020 o la del gener de 2019, també per motius similars.

Però la novetat és la reforma del mercat agrícola: les noves lleis són particularment negatives perquè liberalitzen els preus. Els agricultors es queixen que això permetrà a les grans companyies monopolistes imposar els preus que vulguin, en un país on el sector primari encara és molt important i on la majoria de les explotacions són de caire familiar. De fet els agricultors han continuat les protestes des de la vaga del passat dia 26, fins i tot amb una nova vaga del sector agrari el passat dia 8 de desembre.

L’actual primer ministre, Narendra Modi, es podria qualificar d’ultraconservador hindú: líder del partit conservador nacionalista hindú (Bharatiya Janata Party), membre de l’organització ultradretana nacionalista hindú Rastriya Swayamsevak Sangh, que ha estat acusada, junt amb el BJP, d’atiar la violència contra les minories musulmana ara i contra la cristiana al seu moment. Modi havia estat anteriorment primer ministre de l’estat de Gujarat, i allà ja va mostrar el seu tarannà ultranacionalista hindú contra les minories i neoliberal en lo econòmic contra les classes populars. S’ha de recordar i denunciar el sectarisme del govern del BJP contra la minoria musulmana índia, amb els progroms de Nova Delhi (50 morts) a finals de febrer d’aquest any, les lleis discriminatòries contra la població no hindú, la retirada de l’autonomia de Catxemira, i la repressió ferotge que pateixen els seus habitants.

La novetat de la vaga actual és que les mobilitzacions laborals han coincidit amb les mobilitzacions dels treballadors del sector primari. La vaga va ser seguida d’una marxa d’agricultors cap a la capital Nova Delhi des de diversos estats. El govern va mirar de bloquejar carreteres i accesos per evitar que les marxes hi arribessin, però malgrat la repressió els agricultors hi van arribar el dia 30 de novembre. Centenars de miles d’agricultors participaren d’aquests bloquejos. Les mobilitzacions camperoles han continuat durant tot el mes de desembre, i mentre escrivim aquest article (dia 21) les organitzacions pageses presionen al govern amb més mobilitzacions i un dejú de protesta de 24 hores, mentre el govern continua defensant les noves lleis agràries. Algunes fonts diuen que durant les darreres setmanes haurien mort més de 30 manifestants degut a les baixes temperatures.

Davant la vaga general més massiva i més seguida que s’ha convocat mai enlloc, no han sortit gaires notícies. I el silenci mediàtic ha estat particularment eixordador en el cas català, on ens hem d’empassar per la tele, ràdio i diaris totes i cadascuna de les decisions, trobades i “recomanacions” del Fons Monetari Internacional, Banc Mundial, “Brusel·les”, etc, però no se’ns pot informar (no deu ser prou important) de la vaga més important que hi ha hagut mai. Se’ls hi veu el llautó i molt.

Durant els darrers anys, periòdicament, es tracta el tema “posmos” vs true left, sent una cosa i l’altra pretesament antagòniques. En el fons seria un debat entre la defensa de reivindicacions post-materialistes (reivindicació de drets de minories, diversitats sexuals, etc) versus reivindicacions  pretesament materials (habitatge, sanitat, treball, etc). Tant de bo el debat fos aquest, perquè el debat real seria més aviat els d’uns que acusen als que reivindiquen valors materialistes de poc més que racistes, fatxes, etc. mentre que aquests acusarien als primers de poc més que de ser una trampa (“la trampa de la diversidad”) a joc del sistema imperant.

És un debat fals i estèril, com la major part dels debats que es realitzen principalment via xarxes socials. Un debat a més, que llegit després del veritable cigne negre que ha estat la pandèmia, perd gairebé completament el seu valor. En realitat els que defensarien valors materialistes al final han fet de la seva puresa ideològica i de la seva crítica als primers (“posmos”) una altra identitat ideològica en el supermercat de les identitats ideològiques que tant hauria agradat a Debord et al.

En realitat, la true left, en tant que left, el què vol és guanyar. I com a tal, quan vols guanyar, vols afegir al teu projecte tot el què es pugui afegir. Perquè el què vols és guanyar. I als setanta això significava afegir cristians de base, sectors feministes, etc i ara això vol dir afegir totes les diversitats possibles. Per tant és un debat fals. Un entreteniment de nens que no surten ni volen sortir del seu ghetto ideològic. El problema és que ells juguen a la puresa sobre la derrota dels altres.

Sobre què és la true left, ja en parlarem més endavant. Del caràcter de cigne negre de la pandèmia i de com ho canvia tot, espero que també. I sobretot en parlarem, suposo, del què vol dir guanyar i dels Guanyem.

“Calor. Cómo parar el calentamiento global” George Monbiot RBA Libros, Barcelona 2008.

Es tracta d’un llibre antic de fa ja 12 anys, però que pot ser una primera aproximació al tema de l’escalfament global. L’autor, George Monbiot, és un columnista ambiental habitual del diari britànic The Guardian.

Comença el llibre amb el ja habitual repàs de les causes de l’escalfament global i de les seves terribles i catastròfiques conseqüències. No només pel clima i pel medi ambient sinó pel conjunt de la població: inundacions, fam, ciutats inhabitables, migracions massives per culpa de l’escalfament global…

Però hi han dos aspectes que fan aquest llibre diferent respecte a la resta de llibres sobre el tema.

El primer és que identifica als responsables de la indústria de la negació de l’escalfament global, procés finançat, generosament, per les grans corporacions petrolieres i en particular per Exxon.

El segon aspecte, i la part més important del llibre, és el repàs de com assolir una reducció del 90% de les emissions de CO2 al Regne Unit, sector a sector, i dintre de cada sector, analitzant les diferents alternatives possibles i fent-ho de tal manera que afecti al conjunt de la població de la menor manera possible. Hi han sectors bastant irreformables (el de l’aviació). Hi han criteris polèmics que pren l’autor (com la seva defensa al menys temporal de l’energia nuclear)…

Però l’autor sí que demostra que una transformació tal és factible, amb voluntat i decisió polítiques, abocant recursos, assolint una transformació econòmica profunda i prenent decisions. No com fins ara, que s’opta des del poder simplement via el voluntarisme i la mala consciència individual. Una aproximació molt insuficient per solucionar el problema.