No, no he sentit en Puigdemont
No he seguit el discurs de Puigdemont. Tinc ja tant poca fé que no sé si seguir-lo. Estic segur que anirem a noves eleccions (i aquest cop no li podran fotre la culpa a la CUP, vaja).
Me preocupa més que d’aquí uns dies la Paramount treurà els assassinats de Midsommer…
Veig a Junts perfectíssimament capaços de pactar amb Orriols, PP o Vox “coses concretes”, “pel bé de Catalunya”. I a la Rahola, el Dedeu, el Sanchís o la terrible caterva de (no tant) joves “enfants (no tant) terribles” justificant-ho als seus terribles digitals subvencionats.
Mentre es riuen entre ells i de tots nosaltres en la falsíssima i molt trista rialla eterna que ha esdevingut la ràdio i la tele a Catalunya.
Mentrestant, la SEAT tanca. Que és una notícia gravíssima. Ensenyament es desfà, començant per la FP, total a qui li interessa formar als treballadors. Pàrking de nens i arreando.
Una notícia gravíssima (desenes de milers de llocs induatrials directes i indirectes). Industries i treballadors que podrien pilotar la transició a les renovables. A servir copes en el millor dels casos. I ningú no bada boca.
No, no tinc esma de sentir en Puigdemont, la veritat. La notícia avui és el final de SEAT. La puntilla del sector industrial. País de putes, casinos, hard rocks, creuers i xiringuitos.