Silenci

Internet no és la resposta. Andrew Keen. Editorial Catedral, Barcelona 2016.

El llibre, no polititzat, d’un autor no polititzat, llença andanades polítiques de gran calibre. Internet com a eina de despossessió neofeudal que està arrasant milions de llocs de treball en benefici d’un nombre molt limitat de megacorporacions. Instagram amb 14 treballadors vs Kodak, que al tancar va deixar al carrer 43.000 treballadors a tot el món, sindicats, amb drets i que amb el seu tancament va enfonsar completament la ciutat mitjana on estava situada (Rochester).

Internet com a malson, miratge que alguns ens vam creure en mala hora. L’exemple Instagram / Kodak en tots els àmbits. Internet com a destructora de llocs de treball (caiguda d’un 45% del número de músics professionals i d’un 33% dels periodistes professionals en els últims anys als USA). L’economia desregulada d’Internet com a paradigma de la destrucció de qualsevol clàusula de negociació col.lectiva o legislació comunitària, ja sigui entre llogaters i propietaris (AirBnB) o entre treballadors i empreses (Uber, Glovo, Cabify, etc). L’experiment utòpic idealista que esdevé instrument terrible de control social, censura, desregulació i explotació.

El llibre és molt més luddita i fa una crítica molt més dura i profunda que les habituals a autors i llibres polititzats, generalment molt més moderats en les seves crítiques a la xarxa Internet. Potser precissament la crítica és tant dura per venir d’un autor no polititzat -i potser per això mateix també és de lectura àgil…-.

Hola, món.

Aquest és el nou blog que m’he obert. Minimalista, sense comentaris, as usual. Qui vulgui respondre o comentar alguna cosa de les que hi dic, que faci el favor d’escriure’m a laghou@insiberia.net.

I per què obrir un blog l’any 2019, tocant el 2020?

Perquè de vegades tinc ganes de dir la meva, sobre un munt de coses.

Perquè en Conesa (que la terra li sigui lleu) em va dir una vegada fa potser 30 anys? que tots teníem dret a la paraula, (vaja, no només els politòlegs amb màsters). I de vegades és superior a mi.

Perquè no vull reflexionar més a Twitter ni a Facebook ni a cap lloc més que sigui mineria de dades i profiling social. Llocs com a mínim problemàtics per tantes i tantes raons, llargues i aborrides d’explicar.

Perquè no vull caure en la instanteneïtat. No em cal, no la necessito, tu tampoc. És contraproduent. Cal distància, reflexió, temps. No ens cal immediatessa. Ens fa mal.

Perquè cal polarització, però la polarització que cal no és la polarització estúpida i irreflexiva de les xarxes socials. La polarització que cal és aquella producte de les reflexions i dels conflictes de classe. No la polaritzacio estúpida i barata del postureig a xarxes.

Perquè un blog a noblogs és un espai petit de llibertat, un petit espai nostre, recuperat, fora de tota norma i tota llei feta contra nosaltres. Una zona autònoma, no sé si temporal, allò que havia d’esdevenir la xarxa. I que ara és un petit refugi aïllat en una xarxa que és una mena de barreja de gran Centre Comercial i immens Panópticon control·lador, …i quan calgui repressiu.

Per això.